Un pot pensar que tant l’agnosticisme com l’ateisme ens condueixen -com ja he apuntat- a l’absurd i semblen bastant perillosos davant d’un més enllà ? Tal vegada l’ateisme, en certs casos, com hem vist, resulti una opció una mica més noble -o almenys més clara i nítida- quan s’origina per algun motiu més o menys raonable, com per exemple arran d’una protesta contra el sofriment dels innocents o de les catàstrofes naturals. És a dir, una reacció contra l’incomprensible mal en el món i contra d’un Déu que el permet. Aquest els pot semblar un Ésser insensible i inexistent com a Bondat divina. Tal és el cas retratat en aquella positura d’Ivan davant del seu germà Aliosha, en Els Germans Karamazov de Dostoievski. Però la protesta serà inútil si aquest ‘ateisme raonable’ -pensant que pot existir- ens porta només a la queixa o a la crítica negativa. En canvi, si ens mena envers l’ajut dels més necessitats o sofrents, cap al suport dels innocents injustament damnificats, serà, d’entrada, molt més positiu. Així, doncs el patiment, aparentment innecessari, pot ser una “raó” -si algú en busca alguna- per rebutjar un Déu que no comprenen. Sembla un argument que pot justificar la manca de creences, tot i que dels sofriments -com molts ja ho han experimentat- se’n poden derivar molts béns: accions heroiques, més solidaritat i bondat, i una ajuda constant i desinteressada envers proïsme. De certs fets també en pot néixer més progrés humà, tant material com espiritual. Tot ens pot adreçar cap un…“ad meliora” o un “ad altiora”.
Tornant a aquells agnosticismes o ateismes menys tolerants, molts creuen que un ateu o un agnòstic de “sang calenta o fanàtic” no respondrà mai a la crida de l’anomenat “Atri dels gentils”. A els qui mostren una hostilitat envers els creients, intentant organitzar, per exemple, una processó laica durant la Setmana Santa, sota els noms grollers de “Hermandad de la santa pedofília” o “Cofradía de la virgen del “mismísimo c...” tampoc no se’ls acudirà entrar en el diàleg esmentat o en consideracions raonables que portin més llum al seu entorn. A “L’Atri“ només s’hi poden trobar aquells que mostren certa “rectitud i honradesa”, tant ateus, agnòstics com creients.
Paral·lelament, el mateix podríem dir dels creients covards, fanàtics i tebis; dels cristians mandrosos -o dels ‘mediocres satisfets’, com escrivia Georges Bernanos-, dels poc o gens compromesos per pura peresa i comoditat a l’hora de construir un món millor…S’ha dit que els mateixos “creients” sovint han tingut la seva part de responsabilitat o culpa de l’existència o gènesi de l’ateisme, ja que ells també l’han propiciat, tant per una negligent educació de la fe com per una exposició equivocada de la doctrina, o pels defectes morals de la seva vida religiosa, familiar i social. Es pot dir que, com a creients, més aviat han velat que no pas revelat el rostre autèntic de Déu i de la religió. (cfr. Conc. Vaticà II, G. et S. 19).
És possible que també hi hagi ateus i agnòstics que rebutgin, de fet, una noció falsa de Déu, -el que ells s’han imaginat o el que els hi han explicat- : una imatge que de fet, no existeix, com pot ser el “Deus ex machina”. Per tant el Déu que rebutgen, no és de cap manera el vertader i no existeix.
Caldrà, però, que tots -uns i els altres- mostrem una sincera recerca de la veritat, sense justificar, per cap motiu, l’encontre d’un diàleg fructífer en aquest camp. Em sembla que no és de rebut quedar-se en terra de ningú sense haver-hi posat una mica d’esforç.
A més a més, molts acceptem que tampoc no podem entrar en la consciència d’altri i jutjar o prejutjar qualsevol conducta; cal entrar a fons en un diàleg sincer i obert. Fer el contrari -és a dir, jutjar o prejutjar- és tremendament arriscat, tot i que els ateismes i agnosticismes deliberats i conscients -que no fan servir ni la intel·ligència ni el cor- no semblen tenir gaires bones excuses segons el pensament de Blas Pascal.
Els primers homes no tingueren realment cap motiu seriós per rebutjar el seu creador; ho feren per un pobre esquer i les conseqüències de la seva acció foren greus. Ells han tingut molts imitadors al llarg de la història, i tots nosaltres hi estem vinculats misteriosament. Aquella desconfiada aposta inicial ens ha arrossegat a tots. Per tant, una aposta positiva en favor de l’existència d’un Ésser suprem, bo, just, poderós…que delega la majoria de decisions -tantes i tantes opcions lliures- a les criatures és molt més raonable. Som éssers intel·ligents i lliures: no robots ni titelles. La resposta nostra ha de ser sensata, i fugir, per tant, de qualsevol postura lleugera. “El neci, l’estúpid, diu: no hi ha Déu”, segons l’Escriptura. O sigui, pot ser una vertadera neciesa rebutjar el millor cantó de l’aposta; d’aquesta manera no ens tancaríem a “un millor camí” cap al futur. Deia un intel·lectual: “Si jo fos Déu, m’enfurismaria més davant de la indiferència atea o agnòstica consentida que davant de qualsevol altra actitud de debilitat o de pecat”.
